Directors. Editorial 25 de març

Ahir començàvem el programa parlant de la importància de pactar, negociar i ser constructius en les nostres crítiques i comentaris.

Avui tenim un exemple de com la crítica, si és constructiva, serveix per molt i millora les coses.

Recordeu la vaga de professors i les advertències dels docents que donar massa poder als directors de les escoles podia generar actituds poc democràtiques?

Doncs bé, la Generalitat ha inclòs algunes novetats a l'esborrany del decret sobre la direcció de centres. Entre d’altres coses, el nou esborrany diu que els directors d’escoles tindran formació específica. Tindran més poder i ampliaran les seves funcions i per exemple, podran proposar plantilles, segons les necessitats del centre, però també hauran de retre comptes i passar un control d'avaluació. Si l'assoleixen, no només cobraran el complement que pertoqui pel càrrec de direcció, sinó que en podran consolidar-ne un part -un 15%- en acabar el primer mandat. Hauran de demostrar que són vàlids per dirigir l’escola en qüestió i que ho fan bé.

Probablement aquesta és una de les conseqüències de la vaga: just en acabar l’aturada, tant el departament com els professors, van coincidir que calia seure a dialogar. Sembla que ho han fet i sembla que ha funcionat. Estem contents que algú sigui responsable, capaç de parlar i d’arribar a acords.

Messi... , Editorial 23 de març

Encara avui dura l’eufòria i l’admiració cap a Lionel Messi, autor de tres gols espectaculars diumenge contra el Saragossa. Hem llegit adjectius que situen Messi fora de l’òrbita de la terra. Fins i tot alguns d’aquests adjectius li donen una qualitat gairebé divina. El comparen amb Maradona, diuen que és millor encara que ell i fins i tot el president del govern va parlar ahir d’ell, després d’una aferrissada lluita dialèctica amb la periodista Mònica Terribas.

És cert: Messi és un astre, és un gran jugador de futbol. Però, sabeu què? El millor que té Messi no està precisament als seus peus, ni tan sols es pot veure en un camp de futbol. Messi és l’exemple de la superació. Un nen amb problemes de creixement i que, amb molt esforç i ajuda econòmica, es pot convertir en una lliçó de força física. Leo és l’exemple de la humilitat. Per molt que els altres et pugin al cel, has de mantenir els peus a terra i saber que ets un més, un privilegiat, però una persona normal i corren. És a més un exemple de companyerisme i generositat, dos valors que no són gaire habituals en un esport tan mediàtic com el futbol. I a més s’estima la seva família i recorda la memòria de la seva àvia, morta ja fa uns anys.

Així, doncs, sí, Messi és un gran exemple per nens i nenes fins i tot per adults. Com deien els Mecano, “estem necessitats de genis” i si són humans, encara més.

Roma 2010, el Contra-bandista 22 de marzo.

Un profesor del I.E.S Bullidor me ha ofrecido hace un rato enviarme por mail un texto de Séneca. Me lo ha presentado como la necesidad de mirar con cierto estoicismo una sociedad como la actual, en la que el edonismo, lo epicúreo, el sofismo se han instalado en cada escaparate, en cada televisor, en cada discurso institucional. A falta de leer esas reflexiones del filósofo cordobés sobre la felicidad, se me ha ocurrido hacer, desde la humildad que presenta mi ignorancia, una comparativa sobre la Roma clásica y la España de nuestros días.

En la sociedad de hace dos mil años había una aristocracia, dueña de los derechos y los bienes; éstos gobernaban con el beneplácito del emperador y hacían, y deshacían, a su antojo, con la impunidad del que sabe que tiene el poder y que nada va a cambiar. El resto eran clases que se contentaban mientras hubiera circo y corriera la sangre en la arena, que soñaban con conseguir un esclavo, desposeído de todo derecho, que les hiciera más fácil la vida.

Hoy en día, en teoría, todos estamos en posesión de unos derechos inaliebles según la constitución, pero... si rascamos uno poco la costra de esa máscara teórica, nos encontramos con que sigue habiendo una élite, dueña de la fortuna y por tanto del futuro de nuestro país y, que con el beneplácito del gobierno hace y deshace a su antojo, extorsionando las arcas públicas, chantajeando y distorsionando la realidad para que nada cambie. En cambio, para el resto, para la gran mayoría, derechos constitucionales como la vivienda o el trabajo son vetados, como si no fuésemos dignos de disfrutar de unos mínimos vitales. Pero parece que a nadie le vaya a importar que la mayoría corramos el riesgo de convertirnos en esclavos mientras hayan ligas de fútbol tan apasionantes como la de esta temporada.

Eleccions França, Editorial 22 de març.

Cada cop és més difícil guanyar unes eleccions, si per guanyar-les entenem tenir un suport significatiu de la ciutadania. Només cal veure que ha passat aquest cap de setmana en la segona volta de les eleccions regionals a França. Només han votat el 51% dels electors, justet la meitat. Dels que han anat a votar un 54% han votat a la coalició entre socialistes i ecologistes. És una mica més de la meitat però no oblidem que la coalició està formada per 2 opcions polítiques i que, per tant, ha aglutinat el vot d’uns i altres. En realitat la força més votada a les regionals, el partit socialista, ha aconseguit el 49% dels vots, menys de la meitat de vots de la meitat de francesos que han anat a les urnes.

Ara tothom pot avaluar si Sarkozy ha perdut les eleccions, si els socialistes es perfilen com a substituts de la UMP a les pròximes generals o si el 20% de vots del ultradretà Le Penn en algunes regions és símptoma d’alguna cosa. Però, en realitat, l’única anàlisi possible és que els polítics no aconsegueixen motivar els seus representats.

Que et votin, que et votin més que als altres, et dóna la victòria i et permet governar. Però que t’esculli un nombre poc representatiu de votants demostra que no et tenen confiança.

El joc de la mort, Editorial 18 de març

La televisió pública francesa va emetre ahir un polèmic documental batejat amb el nom de "El joc de la mort". Es veu que el documental pretenia reflexionar sobre el poder de la televisió i com les persones es poden sotmetre a la seva autoritat. Al documental es veuen imatges d’un fals concurs televisiu. Era fals perque era per demostrar què podem arribar a fer per diners però el concurs es va fer i els participants van creure que era real. Es tractava d’aplicar descàrregues elèctriques a la resta de participants. Els protagonistes del concurs no sabien que els contrincants eren actors i que, en realitat, no patien descàrregues però sí els escoltaven cridar com si fos veritat i demanar que paressin.

El director del documental, Christoph Nich, diu que aquest experiment demostra que la xifra de persones disposades a torturar arribaria al 80% . Diuen els organitzadors que no només es tractava de demostrar si la gent és capaç de fer patir els altres sino, si som capaços d’enfrontar-nos amb l’autoritat o el sistema establert...I resulta que la majoria van seguir torturant “de mentida” però sense saber-ho als altres per...no quedar malament...per dir-ho d’alguna manera.

Segur que ja han sortit veus crítiques dient que aquest experiment és una aberració, una intromissió en la intimitat de les persones i un engany...però el que realment preocupa és que un grup de persones siguin capaçes de tot...fins i tot de veure el patiment aliè i no reaccionar encara que estigui a la seva mà evitar-ho...al capdavall és el mateix que passa al dia a dia...Mirem cap a una altra banda i així no cal patir pel dany que viuen els altres...com es diu en castellà: ojos que no ven, corazón que no siente.

Comiat a cop de peus, Editorial 17 de març

El tribunal superior de justícia d’Andalusia ha donat la raó a un treballador que va agredir el seu cap. El van acomiadar i ara el jutge diu que no en tenien motiu. I tot perquè el treballador en qüestió, un venedor de pisos d’una immobiliària, va sacsejar i donar cops de peu al seu superior perquè sospitava que l’anaven a acomiadar. El jutge creu que la por a l’acomiadament "si bé no justifica el comportament agressiu, si atenua la seva gravetat".

Per ser justos, si ahir vam criticar la falta d’honestedat de Díaz Ferrán i la mala gestió d’alguns empresaris; avui hem de reprovar l’acció d’aquest treballador. Tal com està el panorama, ningú vol que l’acomiadin i es pot entendre que estiguis nerviós i, fins i tot, accelerat si creus que perilla l’estabilitat de la teva família, però ni això, ni res, justifica la violència. No es pot pegar a un superior ni a un company. Les agressions s’han de castigar i si un treballador és violent, mereix que el despatxin.

El tribunal andalús diu que no poden utilitzar l’agressió per justificar l’acomiadament, però sí totes les negligències prèvies que van portar al superior a decidir el cessament del treballador. Els juristes, de la seva banda, creuen que aquesta sentència és perillosa perquè posa en entredit la capacitat sancionadora dels caps. I vosaltres, què en penseu?

A fuego lento, el Contra-bandista, 15 de marzo.

Era común escuchar en ámbitos económicos frases como: nada ni nadie podrá parar la modernidad; entendida ésta como prueba irrefutable de la evolución social, política y tecnológica, la modernidad es el resultado de una mirada fría y retadora de los organismos de poder hacia sí mismos. Lo cierto es que no hace falta ser muy avispado para comprobar que, hoy, el mundo o nuestro mundo occidental gira en torno a unos pocos paradigmas como son: la levedad, la renovación, la inmediatez, o la precisión. En otras palabras, hoy en día queremos que todo lo que tengamos en la vida sea rápido, fácil y de calidad, que ya lo cambiaremos cuando nos cansemos. La prueba es que cada vez más buscamos ese bueno, bonito y barato tanto al comprar un televisor, como al acometer un reto o al iniciar una relación.
La modernidad y todos sus avances tecnológicos han acabado con las fronteras, han tendido puentes, pero quizás para muchas personas tanto avance haya facilitado demasiado las cosas. La mayor parte de nuestra sociedad vivimos como si fuéramos reyes, con una vida llena de pequeños lujos, que sólo por no ser exclusivos, no son considerados como tales.
En el día mundial del consumidor, no puedo obviar que muchas personas compran comodidad esperando comprar felicidad de cocina rápida. En cambio, pese a la modernidad, a Internet, a la robótica o al TDT, el ser humano no ha cambiado tanto, en aquello que lo hace humano desde hace miles de años; hablo de sus sentimientos, sus deseos, sus pulsiones, sus sueños.
En definitiva hace miles de años que lo que comen hombres y mujeres por la boca, sale por los mismos sitios. Y hablando de comer... En esta sociedad del ahora, del ya, del para ayer, deberíamos recordar que los mejores platos deben cocinarse a fuego lento.