miércoles, 23 de junio de 2010

Fin de temporada, el Contrabandista 23 de junio

Parece que fue ayer que entraba por primera vez en este estudio, cargado de ilusión y curiosidad, como aquella primera vez que de pequeño entré en un cine, la película que proyectaban era E.T., todo un clásico. La realidad es que no fue ayer, sino el año pasado y durante este tiempo he vivido de cerca todo lo bueno (que ha sido mucho), y lo malo (que siempre hay algo) de pertenecer a un equipo como éste. Ahora con la perspectiva que me da considerarme uno más, me gustaría hablaros de estas personas que os han acompañado durante esta temporada y tantas otras.

Belén es menuda. Dicen que: las personas bajitas compensan su estatura con una fortaleza digna de un roble centenario, de esos que resisten lo que les echen y que, tras su dura corteza, tienen suficiente corazón y sabiduría para saber quien puede anidar en su interior. Por eso quiero exclamar ¡Menuda es nuestra Belén!

La siguiente es Mariona, la personificación de lo que los catalanes llamamos “rauxa”, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la “boutade” francesa, que sería esa frase cargada de ingenio, ironía y buena intención.

Las siguientes palabras van para Patri Díaz. Quizás una de las personas más sencillas, desde su segura complejidad. Es transparente, trabajadora, clara, directa; seguro que estará siendo una madraza.

Cisco es un terremoto de 69 en escala de Chiquito de la Calzada. Un gran tipo y un gran profesional, tan adaptable y polifacético como un finstro duodenal de candemoremorenau.

A Robert, mi mujer y yo le llamamos en la intimidad el maestro zen, aporta una gran serenidad hablar con él, aunque no es aconsejable acompañarle a un concierto. Siempre, siempre encuentra defectos en el sonido. Defecto profesional.

Y de mi, el monstruo Muzzy, le Petit Ramon, el notas, el fantasma de Jung (todo esto según la rauxa de Mariona) mejor no decir nada más, ya llevo demasiado tiempo hablando de mi mismo. Mejor que este verano escriba un libro.

martes, 20 de abril de 2010

Editorial 20 d'abril, Postmasclisme

Avui hem aprés una paraula nova. Estic contenta ... només són les nou del matí i ja hem après alguna cosa. “Postmasclisme”. La paraula ens l’ha ensenyat una notícia del Periódico. La va dir ahir el delegat del Govern contra la violència sexista, Miguel Lorente. El Postmasclisme descriu un grup, sembla, en auge. Són homes que critiquen obertament el masclisme i que diuen que busquen la igualtat per homes i dones. Però sota l’argument d’aquesta recerca ... tergiversen les estadístiques sobre el maltractament i converteixen les separacions en autèntiques guerres contra les dones. Els “postmasclistes” són homes «amb elevades càrregues de frustració» associades normalment a males experiències amb la justícia en els processos de divorcis , afegeix un psicòleg.


Avui ja hem après una paraula: postmasclisme. Però resulta que amb cada nou concepte que aprenem ... creem nous interrogants. Si encara no sabem com aturar el masclisme ... què hem de fer les dones contra el postmasclisme? I com es reconeixen els postmasclistes? Hi ha coses que haurien d’especificar-se al DNI ... “Fulanito de tal”, Avda X, Postmasclista!

I si això no és possible ... no cal que inventem paraules noves per definir la desgràcia d’aquells que no han après res de res després de conviure amb dones des que el món és món. I que consti que sabem que hi ha moltes dones que aprofiten les separacions per fer la vida impossible als seus ex, però això no és mai un argument per negar les agressions a d’altres dones.

martes, 13 de abril de 2010

Boc expiatori. Editorial 13 d'abril

El boc expiatori, el chivo expiatorio en castellà, és, segons la tradició jueva, un mascle de la cabra que es feia servir el dia de la expiació, la neteja de la culpa, per fer recaure en ell els pecats col•lectius. El sacerdot agafava un mascle de la cabra i el convertia en el símbol de tots els pecats comesos per tota la comunitat. Se suposava que així s’expiava, es netejava la culpa de tots. Pobre boc!

El vaticà ja ha trobat el seu boc expiatori pels delictes de pederàstia i els abusos que alguns sacerdots han comès durant anys: els homosexuals. Ahir el número 2 de l’església catòlica, el cardenal Tarcisio Bertone, va dir que els casos de pederàstia no tenen a veure amb el celibat, amb el fet que els sacerdots i les monges no puguin tenir relacions sexuals. Segons Bertone té a veure amb els cures marietes.

Només tinc dues reflexions pel cardenal:
-També hi ha casos d’abusos a nenes i que jo sàpiga als marietes no els agraden les noies.
-Hi ha molts homosexuals fora del sacerdoci i, afortunadament, la majoria no són pederastes.

Cardenal,  la seva afirmació sona a boc expiatori...total els gais ja porten a sobre d’altres culpes com l’extensió de les malalties de transmissió sexual i la SIDA...no els vindrà d’aquí...no?

jueves, 25 de marzo de 2010

Directors. Editorial 25 de març

Ahir començàvem el programa parlant de la importància de pactar, negociar i ser constructius en les nostres crítiques i comentaris.

Avui tenim un exemple de com la crítica, si és constructiva, serveix per molt i millora les coses.

Recordeu la vaga de professors i les advertències dels docents que donar massa poder als directors de les escoles podia generar actituds poc democràtiques?

Doncs bé, la Generalitat ha inclòs algunes novetats a l'esborrany del decret sobre la direcció de centres. Entre d’altres coses, el nou esborrany diu que els directors d’escoles tindran formació específica. Tindran més poder i ampliaran les seves funcions i per exemple, podran proposar plantilles, segons les necessitats del centre, però també hauran de retre comptes i passar un control d'avaluació. Si l'assoleixen, no només cobraran el complement que pertoqui pel càrrec de direcció, sinó que en podran consolidar-ne un part -un 15%- en acabar el primer mandat. Hauran de demostrar que són vàlids per dirigir l’escola en qüestió i que ho fan bé.

Probablement aquesta és una de les conseqüències de la vaga: just en acabar l’aturada, tant el departament com els professors, van coincidir que calia seure a dialogar. Sembla que ho han fet i sembla que ha funcionat. Estem contents que algú sigui responsable, capaç de parlar i d’arribar a acords.

martes, 23 de marzo de 2010

Messi... , Editorial 23 de març

Encara avui dura l’eufòria i l’admiració cap a Lionel Messi, autor de tres gols espectaculars diumenge contra el Saragossa. Hem llegit adjectius que situen Messi fora de l’òrbita de la terra. Fins i tot alguns d’aquests adjectius li donen una qualitat gairebé divina. El comparen amb Maradona, diuen que és millor encara que ell i fins i tot el president del govern va parlar ahir d’ell, després d’una aferrissada lluita dialèctica amb la periodista Mònica Terribas.



És cert: Messi és un astre, és un gran jugador de futbol. Però, sabeu què? El millor que té Messi no està precisament als seus peus, ni tan sols es pot veure en un camp de futbol. Messi és l’exemple de la superació. Un nen amb problemes de creixement i que, amb molt esforç i ajuda econòmica, es pot convertir en una lliçó de força física. Leo és l’exemple de la humilitat. Per molt que els altres et pugin al cel, has de mantenir els peus a terra i saber que ets un més, un privilegiat, però una persona normal i corren. És a més un exemple de companyerisme i generositat, dos valors que no són gaire habituals en un esport tan mediàtic com el futbol. I a més s’estima la seva família i recorda la memòria de la seva àvia, morta ja fa uns anys.



Així, doncs, sí, Messi és un gran exemple per nens i nenes fins i tot per adults. Com deien els Mecano, “estem necessitats de genis” i si són humans, encara més.

lunes, 22 de marzo de 2010

Roma 2010, el Contra-bandista 22 de marzo.

Un profesor del I.E.S Bullidor me ha ofrecido hace un rato enviarme por mail un texto de Séneca. Me lo ha presentado como la necesidad de mirar con cierto estoicismo una sociedad como la actual, en la que el edonismo, lo epicúreo, el sofismo se han instalado en cada escaparate, en cada televisor, en cada discurso institucional. A falta de leer esas reflexiones del filósofo cordobés sobre la felicidad, se me ha ocurrido hacer, desde la humildad que presenta mi ignorancia, una comparativa sobre la Roma clásica y la España de nuestros días.

En la sociedad de hace dos mil años había una aristocracia, dueña de los derechos y los bienes; éstos gobernaban con el beneplácito del emperador y hacían, y deshacían, a su antojo, con la impunidad del que sabe que tiene el poder y que nada va a cambiar. El resto eran clases que se contentaban mientras hubiera circo y corriera la sangre en la arena, que soñaban con conseguir un esclavo, desposeído de todo derecho, que les hiciera más fácil la vida.

Hoy en día, en teoría, todos estamos en posesión de unos derechos inaliebles según la constitución, pero... si rascamos uno poco la costra de esa máscara teórica, nos encontramos con que sigue habiendo una élite, dueña de la fortuna y por tanto del futuro de nuestro país y, que con el beneplácito del gobierno hace y deshace a su antojo, extorsionando las arcas públicas, chantajeando y distorsionando la realidad para que nada cambie. En cambio, para el resto, para la gran mayoría, derechos constitucionales como la vivienda o el trabajo son vetados, como si no fuésemos dignos de disfrutar de unos mínimos vitales. Pero parece que a nadie le vaya a importar que la mayoría corramos el riesgo de convertirnos en esclavos mientras hayan ligas de fútbol tan apasionantes como la de esta temporada.

Eleccions França, Editorial 22 de març.

Cada cop és més difícil guanyar unes eleccions, si per guanyar-les entenem tenir un suport significatiu de la ciutadania. Només cal veure que ha passat aquest cap de setmana en la segona volta de les eleccions regionals a França. Només han votat el 51% dels electors, justet la meitat. Dels que han anat a votar un 54% han votat a la coalició entre socialistes i ecologistes. És una mica més de la meitat però no oblidem que la coalició està formada per 2 opcions polítiques i que, per tant, ha aglutinat el vot d’uns i altres. En realitat la força més votada a les regionals, el partit socialista, ha aconseguit el 49% dels vots, menys de la meitat de vots de la meitat de francesos que han anat a les urnes.

Ara tothom pot avaluar si Sarkozy ha perdut les eleccions, si els socialistes es perfilen com a substituts de la UMP a les pròximes generals o si el 20% de vots del ultradretà Le Penn en algunes regions és símptoma d’alguna cosa. Però, en realitat, l’única anàlisi possible és que els polítics no aconsegueixen motivar els seus representats.

Que et votin, que et votin més que als altres, et dóna la victòria i et permet governar. Però que t’esculli un nombre poc representatiu de votants demostra que no et tenen confiança.