Aquesta és la macabra estadística del que portem de 2010.
Darrera les xifres sempre hi ha persones, històries. Però, què li passa a algú pel cap per creure que una altra persona és de la seva propietat? Com pot ser que l’amor que un dia va viure li faci pensar que té dret a acabar amb la vida de qui ha estimat?
El pitjor d’aquestes estadístiques és que només comptabilitzen les víctimes mortals i que, amagades sota l’epígraf de la VIOLÈNCIA DE GÈNERE hi ha també amenaces, pallisses, faltes de respecte, anulacions d’éssers humans, por i famílies esquinçades.
Hem fet lleis que castiguen la violència masclista; la policia està especialitzada i cada cop hi ha més dones que denuncien els seus agressors; fins i tot, a les escoles estem educant en la igualtat i en la no violència. Però segueixen morint i patint. Quina impotència!!!
Avui no hi ha preguntes. No hi ha disjuntives. No hi ha gris ni matisos. Avui hi ha tristesa, ràbia i fàstic. Tristesa per les famílies que han perdut la seva filla, la seva mare o la seva germana. Ràbia per no poder fer més per acabar amb aquest problema que ens afecta a totes i tots. Fàstic de pertànyer a una espècie capaç d’acabar amb el més valuós que tenim: la vida i la llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario