Aquesta és la història d'una princesa molt particular anomenada Esperança Aguirre. Una princesa que no ballava amb prínceps, sinó que es barallava amb els barons del seu partit polític. I és que l'ambició de poder d'aquesta dona no tenia fi, i era per això que allà on governava se la coneixia per els seus peus de ferro.
Un dia, durant una discussió, ella va intentar convèncer als seus interlocutors que l'únic que podia garantir el futur de Cajamadrid era uns dels fidels lacais, n’Ignacio Gonzalez. Tots es van girar en contra de la princesa, qui, perduda tota esperança, menys la del seu nom, va fugir de la sala a las dotze tocades, deixant als seus rivals fent la pregaria de l'àngelus. Va ser llavors quan en Mariano li va dir en Rodrigo: “No te preocupes amigo, aquí se hará lo que yo digo”. En Rodrigo que acabava de dimitir com a conseller dels grups Criteria, CaixaCorp, Banco Santander i Lazard, amb l'il.lusió de ser el president de la segona Caixa més important del regne, no les tenia totes amb ell. Si a la Comunitat de Madrid hi governés una altra princesa no hi hauria problema, però... -Com persuadir a Esperanza Aguirre, sense perdre el cap o els peus?-Es preguntava la junta del PP.
Va ser llavors quan es van reunir empresaris i sindicats, gent del PP i del PSOE, uns per interessos econòmics i els altres per tocar els nassos. Junts van acordar que per el bé de l'entitat i fugir de partidismes nomenarien a Rodrigo Rato president, digués el que digués Esperanza Aguirre. Al sortir de la reunió, Rodrigo estava molt feliç, es va apropar a la princesa i li va dir: -Alea Jacta est, la suerte està echada. La princesa li va somriure i li contestà: -He sido una tonta, si ya he colocado a todos tus amigos, ¿por qué no te iba a colocar a ti? I amb un gos i amb un gat aquest conte s'ha acabat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario