A Ràdio Rubí ens han proposat d’escriure petits articles de coses diverses. Em sembla bé, perquè escriure és un acte reflexiu que demana més atenció que no pas el fet de parlar improvisadament, per això les possibilitats d’equivocar-se són menors. Com que ja tocaré prou temes polèmics i, al marge de la meva voluntat, a algú li arribaré a caure antipàtic, començaré per un tema molt suau, que no crec que molesti ningú, i que ja vaig apuntar no fa gaire en una de les tertúlies.
Cada dimarts, per venir a la Ràdio, deixo el cotxe prop del castell, això comporta que a peu travessi la riera pel pont de l’Escardívol. Aquella riera que el dia 25 de setembre de l’any 1962 ens va fer tant de mal. Va ser terrible, ho sé perquè justament aquell dia havia sortit d’excursió amb uns amics per fer els cingles de Gallifa. Ens va caure tanta aigua al damunt que semblava que un riu s’hagués posat dret i baixés del cel cap a terra. Feines i treballs vam tenir per tornar a l’autocar i retornar a Barcelona, que és on vaig néixer i viure durant molts anys. Tota aquella nit des de ràdio Barcelona, un locutor molt conegut en aquella època: Joaquín Soler Serrano, va retransmetre durant moltes hores sense descansar la magnitud de les riuades del Vallès. Aquella mateixa nit el meu cunyat i jo vam córrer a ràdio Barcelona a portar-hi diners. I l’endemà no l’altre, assabentats ja de com havia anat tot, ens vam presentar com a voluntaris per ajudar. Ell va anar a parar a Montcada, va aconseguir una pala i va ajudar a treure fang i runes, al seu voltant hi havia gent desesperada que havia perdut persones estimades i encara les buscava entre el fang. Jo vaig anar a parar a Terrassa, però no vaig aconseguir cap eina, i com que hi feia més nosa que servei, vaig acabar acompanyant un grup de persones al cementiri, on intentaven donar el darrer adéu als morts d’aquell aiguat.
Quant de mal que ens va fer aquesta riera…
Ara bé, els humans ja ens en vam ben venjar, ja. Li vam marcar severament els límits del camí per on havia circular i la vam embrutar, contaminar, assassinar, i destruir fins al límit on només és capaç d’arribar la imprevisió i l’estultícia humanes. Vam convertir la riera en una claveguera a cel obert.
Han passat anys i darrerement la situació sembla que va canviant. La depuradora que hi ha a tocar Les Fonts deu fer la seva feina, i altres disposicions que ignoro hi deuen ajudar. El cas és que ara, quan travesso el pont de l’Escardívol miro avall a la riera i m’hi entretinc observant les parelles d’ànecs de coll verd que s’hi capbussen, les fotges que hi neden, les cueretes que salten per les roques, i els blancs i elegants esplugabous… També hi he vist nedar una llarguíssima serp d’aigua i rates grises netejant-se els bigotis.
Estic segur que cap d’aquests animals no hi seria si no hi trobés res per menjar. Per tant, hi deu haver una aigua mínimament capaç de permetre la vida a capgrossos i granotes, i a larves d’espiadimonis i altres insectes. No crec que cap de les espècies autòctones de peixos de les nostres rieres, com la bagra i la madrilla hagin tornat. I devem estar lluny de poder veure bernats pescaires, agrons i martinets entre les canyes i crancs de riu entre les pedres.
Però ara la riera està més endreçada, s’hi han plantat salces i tamarius, i altres espècies que de lluny no distingeixo bé. Jo hi posaria gatells, verns, oms, i vimeteres, i les tres espècies d’àlbers que tenim a casa: el pòpulus nigra, l’alba i el trèmula, creixen de pressa i facilitarien l’ombra i els amagatalls que necessiten molts dels animalons que hi viuen. Fins a convertir la nostra riera en un camí de vida. Encara que només fos perquè hi poguéssim portar els nens de les escoles i dir-los: “Veieu?, abans que els humans inventéssim les indústries, l’especulació, la feina i la crisi, el món sencer era tan ple de vida com la nostra riera.”
Cada dimarts, per venir a la Ràdio, deixo el cotxe prop del castell, això comporta que a peu travessi la riera pel pont de l’Escardívol. Aquella riera que el dia 25 de setembre de l’any 1962 ens va fer tant de mal. Va ser terrible, ho sé perquè justament aquell dia havia sortit d’excursió amb uns amics per fer els cingles de Gallifa. Ens va caure tanta aigua al damunt que semblava que un riu s’hagués posat dret i baixés del cel cap a terra. Feines i treballs vam tenir per tornar a l’autocar i retornar a Barcelona, que és on vaig néixer i viure durant molts anys. Tota aquella nit des de ràdio Barcelona, un locutor molt conegut en aquella època: Joaquín Soler Serrano, va retransmetre durant moltes hores sense descansar la magnitud de les riuades del Vallès. Aquella mateixa nit el meu cunyat i jo vam córrer a ràdio Barcelona a portar-hi diners. I l’endemà no l’altre, assabentats ja de com havia anat tot, ens vam presentar com a voluntaris per ajudar. Ell va anar a parar a Montcada, va aconseguir una pala i va ajudar a treure fang i runes, al seu voltant hi havia gent desesperada que havia perdut persones estimades i encara les buscava entre el fang. Jo vaig anar a parar a Terrassa, però no vaig aconseguir cap eina, i com que hi feia més nosa que servei, vaig acabar acompanyant un grup de persones al cementiri, on intentaven donar el darrer adéu als morts d’aquell aiguat.
Quant de mal que ens va fer aquesta riera…
Ara bé, els humans ja ens en vam ben venjar, ja. Li vam marcar severament els límits del camí per on havia circular i la vam embrutar, contaminar, assassinar, i destruir fins al límit on només és capaç d’arribar la imprevisió i l’estultícia humanes. Vam convertir la riera en una claveguera a cel obert.
Han passat anys i darrerement la situació sembla que va canviant. La depuradora que hi ha a tocar Les Fonts deu fer la seva feina, i altres disposicions que ignoro hi deuen ajudar. El cas és que ara, quan travesso el pont de l’Escardívol miro avall a la riera i m’hi entretinc observant les parelles d’ànecs de coll verd que s’hi capbussen, les fotges que hi neden, les cueretes que salten per les roques, i els blancs i elegants esplugabous… També hi he vist nedar una llarguíssima serp d’aigua i rates grises netejant-se els bigotis.
Estic segur que cap d’aquests animals no hi seria si no hi trobés res per menjar. Per tant, hi deu haver una aigua mínimament capaç de permetre la vida a capgrossos i granotes, i a larves d’espiadimonis i altres insectes. No crec que cap de les espècies autòctones de peixos de les nostres rieres, com la bagra i la madrilla hagin tornat. I devem estar lluny de poder veure bernats pescaires, agrons i martinets entre les canyes i crancs de riu entre les pedres.
Però ara la riera està més endreçada, s’hi han plantat salces i tamarius, i altres espècies que de lluny no distingeixo bé. Jo hi posaria gatells, verns, oms, i vimeteres, i les tres espècies d’àlbers que tenim a casa: el pòpulus nigra, l’alba i el trèmula, creixen de pressa i facilitarien l’ombra i els amagatalls que necessiten molts dels animalons que hi viuen. Fins a convertir la nostra riera en un camí de vida. Encara que només fos perquè hi poguéssim portar els nens de les escoles i dir-los: “Veieu?, abans que els humans inventéssim les indústries, l’especulació, la feina i la crisi, el món sencer era tan ple de vida com la nostra riera.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario