El dia que em vaig fer gran, Enric Larreula Vidal

De vegades hi ha fets aparentment vanals que ens influencien fins al punt de fer-nos canviar idees bàsiques, o fins i tot l’apreciació que tenim de moltes de les coses de la vida. Pot ser un llibre, una conversa, una amistat, unes paraules… A mi em va fer canviar de punt de vista una entrevista que ja fa una colla d’anys vaig sentir per casualitat per la ràdio del cotxe mentre conduïa. Feia pocs dies el senyor Narcís Serra, fins llavors membre del PSC i alcalde de Barcelona, havia estat captat pel govern de Felipe González com a Ministre de la Guerra, ministeri que aviat va passar a anomenar-se de Defensa. No sé des d’on, una colla de periodistes feia preguntes en directe al nou i flamant ministre en la seva primera roda de premsa. Entre els molts que li preguntaven coses, un periodista, del qui en desconec el nom, va començar amb unes paraules aparentment de lloança per acabar disparant amb bala de canó: Potser no amb aquestes paraules exactes, però més o menys la cosa va anar així:
“-Senyor Ministro, ahora que este ministerio està en manos de un catalán, joven, con barba y de izquierdas… -va mantenir uns instants de silenci espectant, i va seguir:- supongo que dejaremos de vender armas al Chile de Pinochet.
Suposo que el senyor Narcís Serra devia quedar tan parat com jo mateix per la gosadia de la pregunta, el cas és que va respondre:
-No podemos dejar de cumplir con los compromisos contraidos con Chile por anteriores gobiernos. Muchas de las partidas de armas ya han sido abonadas…
-Señor Ministro –el va interrompre l’altre-, digo a partir de ahora ¿Habrá nuevos contratos de venta de armas a Chile?
Aleshores sí que el silenci va ser contundent, fins que al cap d’uns instants el senyor Serra va afegir:
-Hay cosas que no se pueden cambiar de la noche a la mañana. En España hay unas cuaranta mil familias que viven, de una u otra forma, relacionadas con la fabricación y exportación de armas. No podemos dejar sin trabajo a estas personas.
L’entrevista va continuar, però a mi ja no em calia. Vaig estar rumiant aquelles paraules durant hores, durant dies, durant anys.
Des d’aquell dia no em fio un pèl dels catalans. I si són joves, menys encara. I si porten barba, molt pitjor. I si a més es proclamen d’esquerres, vaja, si es proclamen d’esquerres aleshores sí que el meu punt de desconfiança arriba al límit. Perquè la vida m’ha ensenyat que darrere d’un currículum cultural, generacional, estètic i ideològic tan brillant, s’hi amaga una incapacitat absoluta de canviar el món, d’acabar amb els negocis de la mort, la desertització del planeta, la fam de milions de persones mentre prolifera l’enriquiment d’unes altres, l’extinció d’espècies animals i vegetals, el reconeixement del dret d’existir de tants pobles prohibits…
I vaig comprendre que, amb sort, l’única cosa que poden fer els nostres polítics que es diuen d’esquerres és gestionar la mediocritat humana de la millor manera possible. O si es vol, gestionar la necessitat humana que tots tenim que algú ens resolgui immediatament el problema econòmic personal i el de la nostra família, si pot ser amb poca feina i molts guanys i drets, millor. De la resta, si de cas, ja en parlarem un altre dia. Perquè en els països on es pot votar, la majoria sempre estarà disposada a votar a qui pugui assegurar la tranquil.litat del sou segur, encara que sigui a canvi de les immoralitats universals més vergonyants.
Potser després de tot el que he dit, l’únic consol que em queda, si és que me’n queda cap, és pensar que els altres polítics, els que ni són joves, ni porten barba, ni tan sols es diuen d’esquerres, encara acostumen a ser pitjors.