Avui un grup de persones, que es va organitzar a través el facebook, presenta la candidatura al Nobel de la Pau de la Fundació Vicenç Ferrer. Lògicament, a la fundació han rebut la notícia amb molta alegria. Tot i que Ferrer ha mort recentment i no podrà recollir el premi, en cas de rebre’l, la fundació està satisfeta que d’alguna manera es reconegui la tasca d’aquest valencià que va deixar-se bona part de la seva vida amb els INTOCABLES, la casta més pobre de la Índia.
Vicenç Ferrer podia haver estat Nobel molt abans. Va ser candidat al 2003 quan el va guanyar l’advocada iraniana Shirin EBadi i al 2005 quan el van guanyar de forma compartida l’agència de l’energia atòmica i Mohamed Al Baradei, el seu president. Amb alguns d’aquests antecedents sembla poc just que Ferrer no hagi tingut el consens necessari per guanyar el premi que reconeix la tasca solidària i pacifista d’una persona, institució o acció. Sí l’han tingut expolítics com Al Gore per lluitar contra el canvi climàtic; polítics que no van aconseguir arribar a cap solució però que la van buscar com ara Arafat, Simon Peres i Isaac Rabin i, ja ho sabeu, fins i tot un president en actiu per allò que se suposa que farà.
Arribats a aquest punt ja tenim clar que els premis reconeixen la tasca d’algú que mereix ser reconegut, però deixen pel camí moltes altres accions i persones que també ho mereixen. Mai és tard si es tracta de restituir una situació injusta. De fet Vicenç Ferrer no va fer la seva tasca per ser reconegut i famós. Mai va voler sortir als mitjans. Va viure i morir amb tota la discreció que li va permetre ser un dels homes més admirats a occident i estimats a orient. I aviat l'hospital de la comarca portarà el seu nom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario