Editorial Vídeos, 25 de febrer

Un tribunal italià ha condemnat a 3 executius de Google per permetre penjar al Youtube un vídeo on es podia veure un grup de joves befant-se d’un altre noi amb síndrome de down. Youtube és un portal on particulars poden penjar vídeos i imatges. Però aquesta plataforma paradigma de la participació ciutadana i la llibertat ha de respectar uns mínims: els drets humans, la preservació de la dignitat i la privacitat dels que no volen sortir als vídeos.

Google, propietària del canal, va retirar el vídeo quan se li va demanar, però el jutge italià considera que haurien d'haver impedit que les imatges s’arribessin a veure mai. Ja hi ha qui es pregunta “com ho podien fer?” i si posant controls previs a les emissions lliures dels ciutadans no s’està exercint censura i limitant la seva llibertat.

És fàcil, no us sembla? La meva llibertat s’acaba quan comença la d’un altre: La llibertat dels joves que van penjar les imatges s’acaba quan comença la del noi ridiculitzat. Però encara més: si a més d’atemptat contra la llibertat d’algú també atempto contra la seva dignitat i fins i tot contra la seva integritat física, estic comenten un delicte. Que què podien fer els directius de Google? Molt fàcil: decidir que en la seva plataforma no es vexa a la gent i que quan hi ha imatges humiliants per algú, les treuen. Per ...principis?

El dia que em vaig fer gran, Enric Larreula Vidal

De vegades hi ha fets aparentment vanals que ens influencien fins al punt de fer-nos canviar idees bàsiques, o fins i tot l’apreciació que tenim de moltes de les coses de la vida. Pot ser un llibre, una conversa, una amistat, unes paraules… A mi em va fer canviar de punt de vista una entrevista que ja fa una colla d’anys vaig sentir per casualitat per la ràdio del cotxe mentre conduïa. Feia pocs dies el senyor Narcís Serra, fins llavors membre del PSC i alcalde de Barcelona, havia estat captat pel govern de Felipe González com a Ministre de la Guerra, ministeri que aviat va passar a anomenar-se de Defensa. No sé des d’on, una colla de periodistes feia preguntes en directe al nou i flamant ministre en la seva primera roda de premsa. Entre els molts que li preguntaven coses, un periodista, del qui en desconec el nom, va començar amb unes paraules aparentment de lloança per acabar disparant amb bala de canó: Potser no amb aquestes paraules exactes, però més o menys la cosa va anar així:
“-Senyor Ministro, ahora que este ministerio està en manos de un catalán, joven, con barba y de izquierdas… -va mantenir uns instants de silenci espectant, i va seguir:- supongo que dejaremos de vender armas al Chile de Pinochet.
Suposo que el senyor Narcís Serra devia quedar tan parat com jo mateix per la gosadia de la pregunta, el cas és que va respondre:
-No podemos dejar de cumplir con los compromisos contraidos con Chile por anteriores gobiernos. Muchas de las partidas de armas ya han sido abonadas…
-Señor Ministro –el va interrompre l’altre-, digo a partir de ahora ¿Habrá nuevos contratos de venta de armas a Chile?
Aleshores sí que el silenci va ser contundent, fins que al cap d’uns instants el senyor Serra va afegir:
-Hay cosas que no se pueden cambiar de la noche a la mañana. En España hay unas cuaranta mil familias que viven, de una u otra forma, relacionadas con la fabricación y exportación de armas. No podemos dejar sin trabajo a estas personas.
L’entrevista va continuar, però a mi ja no em calia. Vaig estar rumiant aquelles paraules durant hores, durant dies, durant anys.
Des d’aquell dia no em fio un pèl dels catalans. I si són joves, menys encara. I si porten barba, molt pitjor. I si a més es proclamen d’esquerres, vaja, si es proclamen d’esquerres aleshores sí que el meu punt de desconfiança arriba al límit. Perquè la vida m’ha ensenyat que darrere d’un currículum cultural, generacional, estètic i ideològic tan brillant, s’hi amaga una incapacitat absoluta de canviar el món, d’acabar amb els negocis de la mort, la desertització del planeta, la fam de milions de persones mentre prolifera l’enriquiment d’unes altres, l’extinció d’espècies animals i vegetals, el reconeixement del dret d’existir de tants pobles prohibits…
I vaig comprendre que, amb sort, l’única cosa que poden fer els nostres polítics que es diuen d’esquerres és gestionar la mediocritat humana de la millor manera possible. O si es vol, gestionar la necessitat humana que tots tenim que algú ens resolgui immediatament el problema econòmic personal i el de la nostra família, si pot ser amb poca feina i molts guanys i drets, millor. De la resta, si de cas, ja en parlarem un altre dia. Perquè en els països on es pot votar, la majoria sempre estarà disposada a votar a qui pugui assegurar la tranquil.litat del sou segur, encara que sigui a canvi de les immoralitats universals més vergonyants.
Potser després de tot el que he dit, l’únic consol que em queda, si és que me’n queda cap, és pensar que els altres polítics, els que ni són joves, ni porten barba, ni tan sols es diuen d’esquerres, encara acostumen a ser pitjors.

Editorial Foc mediàtic, 23 de febrer

Els responsables dels GRAF, els cos especial de bombers, han declarat a la comissió parlamentària que investiga l'incendi d'Horta de Sant Joan. Els testimonis dels bombers giren entorn de l’actuació dels seus companys i els seus superiors. Es tracta d’aclarir quines responsabilitats hi ha en el tema. Les paraules dels bombers que més copsen són aquelles que es refereixen, com ells mateixos han dit, al foc mediàtic. Diuen alguns d’aquests bombers que és de vergonya que els fills dels bombers morts hagin de veure les darreres imatges dels seus pares al youtube o a les webs de diaris. També han tingut dures crítiques per als polítics, per convertir un foc, que han batejat com a "Eleccions 2010", en una qüestió electoral i mediàtica.

Una vegada més volem dir que no tot és vàlid ni política ni mediàticament. Si una informació és una cosa personal i no aporta res s’ha d’obviar. Si aporta, però fa mal, tampoc cal fer-la pública: això és el dret a la intimitat. I si una informació ajuda a un objectiu polític, però atempta contra la dignitat d’una persona o una família tampoc no es pot utilitzar. És una qüestió d’ètica.

Però és clar la política i els mitjans es mouen per d’altres motius: per raons de rendibilitat electoral i econòmica.

Mi perro, el Contra-bandista, 22 de febrero.

Un verano, cuando era adolescente, mi hermano compró un perro. Se trataba de uno de esos animales que usan los esquimales para tirar de los trineos; blanco, peludo, atento, una curva ascendente en las comisuras de su boca creaba la ilusión constante de una sonrisa muy simpática. Le dimos todo el amor posible, cosa no muy difícil, ya que él nos mostraba su gratitud, dejándose hacer y deshacer, tan dócil como un niño satisfecho.
El verano se acabó y en mi familia todos volvimos a nuestros quehaceres, estudios, trabajos, etc. Esto para nuestra mascota se tradujo en que no pudimos dedicarle tanto tiempo. Un día, al regresar a casa, no encontré a nuestro perro por ningún lado. Lo busqué por cada habitación, llamándolo cada vez más preocupado. Al salir al patio distinguí sobre el césped los pedazos de una zapatilla deportiva, los restos de las nuevas y carísimas zapatillas que se había comprado mi hermano hacía unos días. Desde su caseta, escondido, con la cabeza gacha, como si se sintiera terriblemente culpable, nuestro perro no se atrevía ni a mirarme. Nunca le habíamos pegado, ni gritado, personalmente, no soporto a aquellas personas que para educar a su mascota la tratan como a un recluta del ejército canino. Tras un buen rato de espera, por fin salió. Cuando se acercaba a mí parecía que fuera camino del patíbulo, pero no le castigué. Le miré a los ojos y le prometí que a partir de entonces haría un esfuerzo por sacarlo más a pasear. Desde ese día, nunca más volvió a destrozar nada, canalizaba su rabia con nuestras largas caminatas.
¿A qué viene todo esto? A que por mucho que se considere la culpa como una herencia de la tradición judeo-cristiana, si ha pervivido a lo largo de los siglos es porque se corresponde con una emoción primaria, que si se reconoce de corazón, es una señal de respeto, de cuidado, de cortesía hacia el otro, que invita a enmendarse. Por otro lado, todo este valor se desvirtúa cuando es un asesor de comunicación y relaciones públicas el que te aconseja disculparte. Esto pasa todos los días, por este motivo por mucho que la caguen los de arriba, aquí no cambia nada.

Editorial Pluges, 22 de febrer

Mai plou a gust de tothom. Aquesta dita que es podria utilitzar per definir la situació política, per parlar de les opinions que hi ha sobre els macro prostíbuls o, fins i tot, sobre la crisi és una VERITAT ABSOLUTA després del gener més plujós dels darrers temps.

Segons dades de l’Observatori Fabra, des del 2 de gener ha plogut prop de 30 dies, una xifra inèdita si la comparem amb la mitjana d'altres anys. A més, si comparem les dades recollides per l'observatori des del 1914, només s'han registrat pluges tan seguides en cinc ocasions i la majoria de vegades han estat durant la primavera i la tardor, que són les dues estacions més plujoses. La previsió diu que seguirà plovent i això serà bo per les collites, els pantans i per assegurar el subministrament d’aquest estiu... Però aquesta bona notícia contrasta amb les imatges de Madeira, pràcticament destrossada per les inundacions.

Com era d’esperar, alguns experts s’han afanyat a preguntar-se si aquestes pluges són una constatació del canvi climàtic o si, pel contrari, s’han de veure com un fenomen aïllat. I nosaltres, com cada dia, us traslladem la qüestió: creieu que, com diu Greenpeace, aquest canvi de temps està relacionat amb el fenomen meteorològic anomenat EL NIÑO? O pel contrari, creieu, com diu l’ Índex de l’Atlàntic Nord (NAO), que hi ha un fenomen cíclic que fa que de tant en tant plogui de forma potent a tot Europa?

Ciudades enfermas, el contra-bandista, 19 febrero

Caetano Veloso nos recuerda en una canción que: de cerca, todo el mundo está loco. Todas las personas tenemos discursos neuróticos que aceptamos como parte intrínseca de nuestra personalidad; manías, complejos, obsesiones, fobias, ideas delirantes; el abanico es muy amplio, tanto como individuos, tanto como vivencias, tanto como subjetividades. Es así y no importa, por algo se suele decir que nadie es perfecto.
Cuando se habla de Rubí como una ciudad saludable, me pregunto qué es aquello de lo que hablamos cuando hablamos de salud. Según la Organización Mundial de la Salud no se queda sólo en la ausencia de enfermedad, sino que es un estado de completo bienestar físico, psicológico y moral. Vamos qué el que esté absolutamente sano que levante un dedo, me comprometo personalmente en premiarlo con un donut. La verdad, no creo que sea una casualidad que esta definición de salud me estremezca como una hoja en medio de un huracán. Pienso que sino podemos hablar de ciudadanos saludables, hacerlo de una ciudad es una preciosa y absurda paradoja. Que quede claro que cualquier mejora en el sistema sanitario es bienvenida. Simplemente considero que hablar de ciudad saludable lleva a engaño.
Me podéis acusar de nostálgico, pero cuando observo las fotografías del antiguo Rubí, ese que conocieron mis padres y mis abuelos, hasta verlo desaparecer, la salud de los campos, de la riera, de las fuentes, de sus gentes, hacían de nuestra ciudad un lugar formidable, donde nacer, crecer y morir. La modernidad acabó con aquel Rubí como una brutal rierada. Quizás sea por eso tan necesario hablar de Rubí como una ciudad saludable, porque muchos rubinenses la consideran una ciudad enferma.

Som cívics al volant? Editorial, 19 de febrer.

De vegades, massa vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc...
Avui un article del rubinenc Jordi Presas al Rubí Notícies ens recorda els problemes de les persones amb mobilitat reduïda. El Jordi demana que es destinin alguns diners (algún dinerillo) del segon pla Zapatero a millorar l’accesibilitat de la ciutat. I té raó. Tot i que Rubí té un Pla d’accesibilitat, encara hi ha moltes coses que estàn malament i, el pitjor de tot, encara hi ha coses que es construeixen pensant en la majoria, els que ens podem moure amb facilitat. Segur que és molt difícil projectar una ciutat per més de 75.000 persones, decenes de milers de vehicles, cotxets de nen, cadires de rodes, cegs, discapacitats etc.... però reflexions com la d’aquest conciutadà ens recorden que les minories també tenen drets.
No podem deixar que els arbres no ens deixin veure el bosc. Els polítics tenen una responsabilitat a l’hora de projectar obres i els ciutadans hem de ser crítics quan no compleixen aquesta obligació. Però, nosaltres, els ciutadans, també podem fer alguna cosa per no empitjorar la situació de les persones amb mobilitat reduïda. Per exemple: no aparcar a sobre d’una vorera, respectar el vianants o tenir més cura dels que són més vulnerables. Creieu que som cívics al volant?

Manuel, el Contra-bandista, 18 de febrero.

Cuando conocí a Manuel: llevaba diez años solo. Después de que falleciera su esposa, la misma que lo había acompañado durante 50 años, su vida se pudo convertir en un lapso de espera, pero no fue así. La desesperación, la tristeza, emociones que se arraigan con fuerza en estados de soledad, fueron como dos molestas compañeras de viaje, a las que Manuel acabó por ignorar. Su hijo había intentado ocuparse de él, pero la adopción resultó un fracaso. La realidad era que Manuel se sentía como un extraño fuera de su casa y que su hijo se pasaba todo el día trabajando. Por suerte, se consolaba Manuel, aún estaba bien de la cabeza, ya llegaría el día en que no supiera reconocerse en el espejo.
Cuando conocí a Manuel: supe que la vida le había hecho sabio. Había sobrevivido a una guerra y a una post-guerra, había crecido y había aprendido todo lo que debe aprender un niño para llegar a hombre; amando, sintiendo, reflexionando, luchando, había sabido reinventarse a sí mismo. De los libros aprendió que la vida era un camino en el que uno se debía adaptar a cada nuevo terreno, a cada nuevo paisaje; de su gente que la gracia de la vida estaba en el misterio de ignorar lo que se esconde tras el siguiente repecho. Esta idea le había mantenido siempre alerta a los pequeños milagros de la vida, aunque ninguno fue comparable al que sintió al conocer a su mujer y con el nacimiento de su único hijo. Así, viviendo intensamente con los suyos, llegó la vejez y sus peores temores se materializaron al perder a su mujer por culpa de un cáncer.
Cuando conocí a Manuel: supe en su mirada que podía enseñarme muchas cosas, que, con un poco de suerte, al cabo de unos años, yo podía estar como él: con un cigarro apagado en los labios, jugando a las cartas con sus amigos, sonriendo, como el que sabe que lleva las de ganar. Y así fue, cuando asistí al entierro de Manuel, la gente de Rubí hacía cola para entrar en la iglesia, fue entonces cuando entendí que Manuel, con su muerte, le había ganado la última partida a la vida.

Héroes, el Contra-bandista, 17 de febrero.

Ya no quedan héroes, no, ni héroes, ni heroínas. Alguien, desde un despacho, decidió que estaban locos, que eran peligrosos, que no interesaban, que eran mucho mejor aquellos que mantenían el status quo, que es lo mismo que hablar de aquellos que no hacen nada.
En el siglo XXI, los héroes y su capacidad para luchar contra molinos de viento se ven con una mezcla de recelo y nostalgia. Hablo de aquellos que se salen del discurso, que hablan y transmiten más sabiduría que cordura; ya que para mí, la cordura es la máscara que disfraza las peores intenciones: aquellas que mandan al soldado al frente de batalla, aquellas que firman pactos, convenios, tratados, acuerdos, en base a estadísticas ajenas al pueblo.
Ya no hay héroes, porque un hombre no es nada, ni siquiera la sombra de una sombra, ni siquiera un nombre o un discurso, porque toda la humanidad parece haber sido reducida a un número, una cifra, sin vida, sin alma, sin historia. Un número que no habla, que no piensa, que no siente, que no actúa, que no se queja y si se queja: se le acalla, se le agrede, se le encierra, se le despersonaliza, se le etiqueta, se le silencia, se le anula.
No hay héroes, porque el silencio se extiende como una epidemia y sólo el runrún de la conciencia, de los estómagos vacíos, de la impotencia nos acompaña con la fidelidad del escudero, recordándonos que sigamos adelante, que no todo es blanco o negro, que como decía aquella pintada: aunque todo esté perdido, aún nos queda molestar. Pero ni eso. Alguien, desde un despacho, decidió por nosotros. Decidió que no habría héroes ni heroínas, decidió que la justicia sería una quimera y que la esperanza sería una ilusión. Nosotros les creímos y así, ciegos, fuimos cómplices de nuestro propio exterminio. Muerta la ética, muertos los héroes, nadie, NADIE, movería a los del despacho de su confortable sillón.

E.T.A. Editorial, 17 de febrer.

L’esquerra abertzale reivindica un “procés d’alliberament” amb “absència total de violència” en un text d’aquest mes de febrer. Els nacionalistes no fan referència a ETA en el seu document però si parlen de vies pacífiques, lógicament, de retruc, rebutjen l’únic grup que segueix defensant les seves idees amb violència.
En els darrers temps han passat algunes coses força inèdites a Euskadi: per primer cop, PP i Partit socialista basc es posen d’acord i governen en coalició; el setge policial a la banda s’ha endurit bastant des que es va trencar la treva i molts presos polítics i les seves famílies han donat proves que volen avançar en l’autogovern del seu pais sense fer servir les armes.
Després d’una llei que impedeix als abertzales presentar-se a les eleccions sota cap sigla i després de gairebé mig segle de conflicte, és possible que els ideòlegs del moviment nacionalista hagin constatat que no hi ha res a fer amb els atemptats i les bombes.
Que n’opineu? Estem davant d’un nou moment i de noves oportunitats de diàleg al Pais Basc? O, com ja ha passat d’altres vegades, la dissidència al moviment abertzale es silenciarà amb nous actes violents?

Maruj@s, el Contra-bandista, 16 de febrero.

Tengo que confesaros una cosa, de la cual, ya aviso, que me avergüenzo. He sentido una debilidad casi ilícita, un morbo casi obsceno, por escuchar las conversaciones de los demás. Todo empezó hace años. Me senté en una cafetería céntrica, abrí un libro, intenté leer, pero fue imposible. Un grupo de cotorras, pechugonas y desdentadas, hablaban despreocupadamente y a gritos. Al principio me molestó no poder concentrarme, pues sus voces chillonas se me clavaban en los oídos, como si siete clones de Belén Esteban se hubieran materializado a mi lado. Pero sin quererlo, y aún no entiendo cómo sucedió, el hilo de su conversación se apoderó de mi mente, transformando a Benedetti en un pretexto, a Goldoni en una excusa, a Borges en la sombra de una sombra. Así, en sólo una hora, me convertí en adicto al marujeo. Sí, lo reconozco, me llamo Raúl y soy un marujo.
Al día siguiente sin hacer caso de los consejos de mi familia y de mi pareja, volví a aquella cafetería con la intención de continuar revolcándome sobre ese caldo chillón y hortera. Quería saber más sobre la Campanario, sobre la duquesa de Alba o sobre Ana Obregón. Necesitaba datos insustanciales como si una tal “Paqui” le ponía los cuernos a su marido, porque éste llevaba años coleccionando en secreto tangas usados. Todo iba bien, por fin comprendía el por que del éxito de tantos programas del corazón. Entonces, de repente, bajé mi mirada hasta el periódico, que usaba como camuflaje, y al leer el titular me estremecí hasta rozar el colapso y el paro cardíaco.
Desperté en el hospital, donde sólo pudieron revivir mi corazón aplicando suficiente energía eléctrica como para alumbrar medio barrio chino. Cuando el médico me preguntó que suceso me había afectado hasta ese punto sin retorno, le pedí su ayuda, le dije: Sálvame, por favor. Porque en vista de que la Generalitat iba a tomar medidas contra la contaminación acústica, mi afición a los cotilleos estaba en peligro. Pensaba, ingenuo de mí, que entre sus ordenanzas incluirían la prohibición de esas conversaciones.
Años después, ya desintoxicado, mi adicción se ha extendido por el país como una epidemia, y, desgraciadamente, nadie del Ministerio de sanidad hace nada para evitarla. En definitiva España ha dejado de ser un país de charanga y pandereta, hoy España es un país con el corazón contaminado.

Carnaval, el Contra-bandista, 15 de febrero.

Después de pasarme el fin de semana fotografiando a rubinenses disfrazados me pregunté ¿qué pasaría si nuestros dirigentes vivieran el carnaval...?
Me imagino que lo difícil sería elegir disfraz y por eso, aunque no me escuchen, desde aquí les quiero echar una mano.
A Zapatero me lo imagino vestido de Spiderman, porque tal y como va el país es como para subirse por las paredes; a Rajoy le sentaría muy bien un traje de conejo, más que nada porque se ahorraría la dentadura postiza; y a Gaspar Llamazares lo veo de hombre invisible, con lo que no tendría que disfrazarse, simplemente ser él mismo.
En Catalunya si yo fuera Montilla y más que nada por joder, me disfrazaría de Sergi Más, el actor que le imita en Crackovia, no necesitaría máscara, aunque tendría que entrenar un poquito su sentido del humor; a Arthur Más lo veo de príncipe encantador, el malo-maloso, aunque guapetón, de la película Shreck, más que nada porque haga lo que haga, en política parece un segundón; a Saura le sentaría muy bien un traje de árbol, o de okupa, o de mosso, o de político honrado; aunque el premio se lo daría al nuevo duo pimpinela, Carod Rovira y Puigcercós, que son la viva imagen del ni contigo, ni sin ti.
En nuestra ciudad, porque somos chiquitos e inteligentes, vestiría a todo el consistorio de hormigas, porque los hay que curran, otros protegen y nuestra alcaldesa dirige la colonia como toda una reina.
Aunque llegados a este punto... parece que los límites entre la realidad y la fantasía se desdibujan... y no estoy seguro de que necesiten un disfraz o de que lleven todo el año su particular mascara... De alguna forma, la política siempre me ha parecido un gran baile en el que lo importante no es como sea la persona, sino lo que aparente ser.

Any Maragall, editorial, 15 de febrer

El cognom Maragall s’ha fet famós en els darrers temps per qüestions polítiques....i suposo que no necessiteu més detalls... Però mentre un dels successors del poeta, l’Ernest, es dedicava a fer articles crítics amb els seus companys de partit; unes 200 persones, entre familiars i admiradors s’aplegaven a la tomba del seu avi per celebrar la Festa de l'Ametller Florit. L’any Maragall comença oficialment el 2 de març i es commemora el 150è aniversari del naixement del poeta i els cent anys de la seva mort.
Durant la trobada d’ahir es van recitar poemes, com ja hem dit, "L'ametller florit", el "Cant espiritual" i fragments de prosa. També s'han escoltat els versos del poema sobre records infantils "Sol, solet", recitats de memòria per un dels seus néts, l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall.
El traductor i professor de la Universitat de Vic Ronald Puppo ha llegit la traducció del poema "Dimecres de cendra", a l'anglès, que formarà part d'una antologia de poemes i articles del poeta en aquesta llengua..
L’ametller florit és una de les imatges més belles de la primavera que estem tots esperant en candeletes. El primer Maragall va fer un poema sobre això però, coses de la llengua, florit en català vol dir també podrit ... El tripartit no és pas un ametller i si està florit,no és precisament perquè tingui flors roses que anunciïn l’arribada del bon temps.

Matrimonis?, Editorial, 12 de febrer

És trist, però el fet que al parlament es llencin els plats pel cap no és notícia. L’última vegada va ser ahir, durant el debat sobre la iniciativa legislativa contra els correbous. Com si d’un matrimoni corcat, desfet de tant discutir, es tractés la intensitat de les discussions és tan gran, que si és compara amb les petites diferències entre els grups parlamentaris dóna una imatge de desgast i de falta de voluntat pels grans pactes... si fa no fa com quan una parella es baralla per on es guarda la mantega, al prestatge de dalt o al de baix. Això passa precisament quan ahir el rei Juan Carles, demanava als partits polítics un pacte d'Estat contra la crisi i, segons diverses informacions, té previst rebre avui empresaris i líders sindicals, per impulsar un acord.
A La vida continua, la política actual ens recorda aquelles pel·lícules de baix pressupost en que el matrimoni, després del divorci es barallen per la custòdia del fill.
Què creieu que és allò que fa a un polític, bon polític? Pot ser que com un bona parella, HAGI DE carregar-se de paciència i constància, fingir que escoltes a l’oposició amb lleialtat, quan no tens ganes d’escoltar res més, i sortit per cames? Penseu que aquest pactes poden ser efectius quan cada grup va per la seva banda, mirant els seus interessos, mirant-se només el melic? Creieu que la figura del rei pot fer alguna cosa per reconduir la situació econòmica espanyola?

Enquestas: Editorial, 11 de febrer.

Qui diu que els polítics no escolten la ciutadania? Qui gosa afirmar que els ciutadans i els seus representants van cadascú per un camí?
L’enquesta del 3-24 d’avui desmunta aquests dos arguments. El 84% dels que han votat estan d’acord amb Ernest Maragall: estan cansats de tripartit. L’enquesta no permet fer aclariments. Segurament si fos possible, molta gent afegiria que també està cansada de l’oposició, dels que marxen de partits per fer una formació alternativa que cometrà els mateixos errors que els partits convencionals... En defintiva, la gent està farta que li prenguin el pèl i que només el busquin per anar a votar cada 4 anys.
Com es diu en castellà: el movimiento se demuesta andando i les nostres institucions fa estona que estàn assegudes plàcidament...
Ja veieu els polítics i els ciutadans, de vegades, coincidim, sobre tot, quan es tracta de desconfiança.

Optimismo, el Contra-bandista, 10 de febrero.

Decía el gran Perich que “Un optimista es el que cree que todo tiene arreglo. Un pesimista es, en cambio, el que piensa lo mismo, pero sabe que nadie va a intentarlo.” Esta frase escrita en la revista El jueves hace más de 20 años sigue estando de rabiosa actualidad.
La incompetencia, el egoísmo, la hipocresía, la irresponsabilidad, la avaricia, parecen ser rasgos comunes en nuestros dirigentes, y aunque sabemos que las cosas pueden cambiar, no conocemos a nadie que pueda o quiera hacerlo. Hace poco más de un año Obama era para muchos, incluso para mí, la personificación de la esperanza. Las personas necesitamos creer en algo, y en medio de la peor crisis desde La Gran Depresión, Obama parecía contar con el apoyo suficiente y las ganas necesarias para hacer, de éste, un mundo mejor. Un año después el planeta parece haber despertado de aquel sueño colectivo, porque nada ha cambiado. Este mundo sigue estando gobernado por los grandes bancos. El que crea que un político posee la misma libertad que un Emilio Botín o un Rodrigo Rato se equivocan. Estos personajes actúan con la impunidad que les garantiza ser valedores del equilibrio económico, el cual, permítaseme reescribirlo, como un auténtico desequilibrio económico. Hasta que esto no cambie, unos pocos seguirán teniendo muchísimo y el resto que se las apañe como pueda.
Cuando veo el escarnio que dedican muchos medios a Zapatero, me gustaría que esos periodistas se quedaran en el paro, que éste se les agotara, que tuvieran que sobrevivir con una pensión de 427 euros; seguro que la agradecerían. En cuanto a los economistas, los verdaderos masters de este universo en crisis, sólo apuntaré las conclusiones sobre un estudio realizado por la Universidad de Bostón en el año 2006. Sólo hay dos tipos de personas absolutamente frías, absolutamente racionales, los economistas y los asesinos en serie. Después de estos resultados, me resulta difícil ser optimista.

Inversions, Editorial, 10 de febrer.

Els inversors de borsa són com nens petits. Si cauen i la mare els diu que no ha estat res, s’aixequen del terra i segueixen jugant.
Després de diverses baixades dels index, ahir hi va haver certa recuperació, o no tanta caiguda, de l’BEX 35. Diuen els experts que els inversors han recuperat la confiança en els mercats, que les darreres accions polítiques donen tranquilitat a aquells que “se la juguen” en borsa.
Avui hem sabut que finalment la Unió Europea ajudarà a Grècia que està en una situació límit i s’especula que el dèficit, tan criticat en el cas d’Espanya, podria afectar també grans economies com la britànica.
Així, doncs, si està clar que la política i l’economia estan, d’alguna manera lligades, podem fer que aquesta relació sigui pel bé comú. Ens arrisquem, som valents i fem que els estats o els supraestats, com la Unió Europea, intervinguin en l’economia per redistribuir la riquesa i evitar situacions límit com la de Grècia? O deixem que segueixi sent el lliure mercat el que afecti al dia a dia dels estats i per tant de tots els que viuen i treballen en aquests païssos?

Jefes, el Contra-bandista 9 de febrero.

¿Recuerdan este chiste…?
Un hombre entra en una pajarería y ve tres hermosos loros.
-¿Cuánto cuestan? -le pregunta al empleado-.
-Este sabe inglés, francés y alemán. Por cinco mil euros es suyo.
-¿Y el de al lado?
-Bueno, ése también sabe tres idiomas, pero además es ingeniero y técnico en computación. Se lo lleva por diez mil euros.
-¿Y el tercero?
-Ese es un loro común, apenas habla un poco de castellano. Se lo dejo en veinte mil euros.
-¿Cómo puedes pedir veinte mil euros por un loro vulgar y silvestre?
-Lo que pasa es que a éste los otros dos le dicen Jefe.
Pues básicamente así me parecen las personas, no importa cuanto sepas, como te pienses, que hagas o te creas; lo único importante es ser jefe, director, presidente, encargado, etc. A partir de entonces todo parece mucho más fácil. En realidad, la única especialidad que se requiere para ser jefe es la enorme facilidad para decir “NO”. No es posible, no es un buen momento, no hagas esto, no hagas lo otro, por qué? Porque no. La pregunta obvia es muy sencilla ¿Son malos los jefes? Supongo que algunos sí y otros no, supongo que depende de la capacidad que tengan los buenos de decirte que no de forma original. Como aquella vez que le pedí un aumento a mi antiguo jefe…
-Jefe, necesito hablar con usted.
-Pasa, hombre, ¿Qué te ocurre?
-Usted sabe que llevo más de 10 años en su empresa y nunca he tenido un aumento de sueldo; es hora ya de que me aumente los 600 euros mensuales que gano desde que me contrató.
-Y dime: ¿Cuánto quieres ganar?
-Bueno, he hecho algunos cálculos y, considerando el tiempo transcurrido, y el trabajo técnico que desarrollo, creo que me correspondería ganar 1.500 euros por lo menos.
-Mira, te voy a pagar 5.000 euros mensuales, pondré un vehículo con chófer a tu disposición, vacaciones pagadas al lugar que tú elijas, y te asignaré una secretaria para que te ayude en tus labores diarias..., ¿Qué me dices?
-¿Estás bromeando, jefe?
-¡Sí claro, pero has empezado tú!

Camí de vida, Enric Larreula Vidal

A Ràdio Rubí ens han proposat d’escriure petits articles de coses diverses. Em sembla bé, perquè escriure és un acte reflexiu que demana més atenció que no pas el fet de parlar improvisadament, per això les possibilitats d’equivocar-se són menors. Com que ja tocaré prou temes polèmics i, al marge de la meva voluntat, a algú li arribaré a caure antipàtic, començaré per un tema molt suau, que no crec que molesti ningú, i que ja vaig apuntar no fa gaire en una de les tertúlies.
Cada dimarts, per venir a la Ràdio, deixo el cotxe prop del castell, això comporta que a peu travessi la riera pel pont de l’Escardívol. Aquella riera que el dia 25 de setembre de l’any 1962 ens va fer tant de mal. Va ser terrible, ho sé perquè justament aquell dia havia sortit d’excursió amb uns amics per fer els cingles de Gallifa. Ens va caure tanta aigua al damunt que semblava que un riu s’hagués posat dret i baixés del cel cap a terra. Feines i treballs vam tenir per tornar a l’autocar i retornar a Barcelona, que és on vaig néixer i viure durant molts anys. Tota aquella nit des de ràdio Barcelona, un locutor molt conegut en aquella època: Joaquín Soler Serrano, va retransmetre durant moltes hores sense descansar la magnitud de les riuades del Vallès. Aquella mateixa nit el meu cunyat i jo vam córrer a ràdio Barcelona a portar-hi diners. I l’endemà no l’altre, assabentats ja de com havia anat tot, ens vam presentar com a voluntaris per ajudar. Ell va anar a parar a Montcada, va aconseguir una pala i va ajudar a treure fang i runes, al seu voltant hi havia gent desesperada que havia perdut persones estimades i encara les buscava entre el fang. Jo vaig anar a parar a Terrassa, però no vaig aconseguir cap eina, i com que hi feia més nosa que servei, vaig acabar acompanyant un grup de persones al cementiri, on intentaven donar el darrer adéu als morts d’aquell aiguat.
Quant de mal que ens va fer aquesta riera…
Ara bé, els humans ja ens en vam ben venjar, ja. Li vam marcar severament els límits del camí per on havia circular i la vam embrutar, contaminar, assassinar, i destruir fins al límit on només és capaç d’arribar la imprevisió i l’estultícia humanes. Vam convertir la riera en una claveguera a cel obert.
Han passat anys i darrerement la situació sembla que va canviant. La depuradora que hi ha a tocar Les Fonts deu fer la seva feina, i altres disposicions que ignoro hi deuen ajudar. El cas és que ara, quan travesso el pont de l’Escardívol miro avall a la riera i m’hi entretinc observant les parelles d’ànecs de coll verd que s’hi capbussen, les fotges que hi neden, les cueretes que salten per les roques, i els blancs i elegants esplugabous… També hi he vist nedar una llarguíssima serp d’aigua i rates grises netejant-se els bigotis.
Estic segur que cap d’aquests animals no hi seria si no hi trobés res per menjar. Per tant, hi deu haver una aigua mínimament capaç de permetre la vida a capgrossos i granotes, i a larves d’espiadimonis i altres insectes. No crec que cap de les espècies autòctones de peixos de les nostres rieres, com la bagra i la madrilla hagin tornat. I devem estar lluny de poder veure bernats pescaires, agrons i martinets entre les canyes i crancs de riu entre les pedres.
Però ara la riera està més endreçada, s’hi han plantat salces i tamarius, i altres espècies que de lluny no distingeixo bé. Jo hi posaria gatells, verns, oms, i vimeteres, i les tres espècies d’àlbers que tenim a casa: el pòpulus nigra, l’alba i el trèmula, creixen de pressa i facilitarien l’ombra i els amagatalls que necessiten molts dels animalons que hi viuen. Fins a convertir la nostra riera en un camí de vida. Encara que només fos perquè hi poguéssim portar els nens de les escoles i dir-los: “Veieu?, abans que els humans inventéssim les indústries, l’especulació, la feina i la crisi, el món sencer era tan ple de vida com la nostra riera.”

Editorial "Jaime", 9 de febrer

Jaume Valls, un cambrer del restaurant Coloma del port del Masnou que va discutir amb un client perquè no li digués "Jaime", ha estat acomiadat. Fa uns mesos, a l’octubre, el Jaume es va barallar amb un client que li deia "Jaime" i no "Jaume". L’excambrer està convençut que la causa de l'acomiadament són aquells fets tot i que el restaurant li ha dit que el fan fora perquè ha baixat el seu rendiment.
Diu el Jaume que en 3 anys de feina no havia tingut mai cap problema i que ara, després de la seva picabaralla amb el client, l’han despatxat. Ell hi veu una relació directa entre els fets i l’acomiadament. Diu que la raó que dóna l’empresa no és certa i, segurament té raó, els motius de l’empresa són uns altres. La crisi, potser? El fet demostrable que la gent surt menys a dinar i sopar de restaurant? La certesa que un tal Mohamed o Carlos Felipe faria la mateixa feina que el Jaume i a més sense contracte?

Nacionalismo, el Contra-bandista 8 de febrero.

Este fin de semana se ha encontrado en Portugal una fábrica de explosivos de la banda terrorista ETA. Además, ya queda menos para las elecciones y como decías Mariona, durante la primera hora, cualquiera diría que las elecciones son mañana mismo. Toda la maquinaria del control de masas de los gestores de campañas están en marcha y, como siempre, los más listos se llevaran el trozo más grande del pastel.
En este país nuestro, que tiene la suerte de estar formado por distintas naciones, el nacionalismo, en todas sus formas, se muestra como ingrediente indispensable para animar las tertulias y los debates más cacareados.
La pertenencia a un grupo modifica nuestra identidad, de forma que perdemos nuestra individualidad inherente en nombre de una ideología o un sentimiento de colectivo. Lo más curioso de todo nacionalismo es que: la mejor forma de exaltarlo es encontrar un enemigo. Parece que el grupo, sin importar el color de su bandera, potencia sus argumentos, se reafirma y legitima sus demandas desde el victimismo.
Oscar Wilde afirmaba que el patriotismo era la virtud de los depravados; creo que lo quería decir con estas palabras es que las personas deben estar por encima de cualquier ideología, porque cuando pones al grupo por encima de la persona, pierdes perspectiva y das pie a que se puedan justificar las mayores barbaridades.
Al final sólo los locos nos creemos ciudadanos del mundo, quizás, porque desde nuestra locura, percibimos que lo importante es aquello que cuenta Serrat que le decía su madre: uno no es de aquí o de allá, uno es de donde le dan de comer.

Muntanyes, Editorial 8 de febrer.

Bacons i bacones del món, ja no es necessari que demaneu un crèdit per a anar a Corporación dermostética... La única cosa que heu de fer per perdre pes, és viure a la muntanya. Segons un estudi realitzat a Alemanya respirar l’aire d’alta muntanya aprima. Afirma l’estudi que a la muntanya, l'aire és menys dens i que això fa reduir la gana i modifica el metabolisme. En concret, s'incrementen els nivells de leptina, una hormona que provoca la sensació de sacietat. Tampoc es necessari patir per no arribar a fi de mes, anant a la muntanya es redueix la gana i per tant s’ha de comprar la meitat.A més tenint en compte que, al cap de l’any, unes 16.000 persones moren a Espanya a causa de la contaminació... la muntanya és converteix, a més, en la dieta perfecta, també per els nostres pulmons. L’aire de la muntanya, ja ho diu la cançó, és tan sa que ni la merda fa pudor, encara que es remeni amb un bastó... Se m’acut que més d’un polític hauria de passar uns dies al Pedraforca o a la Pica d’Estats, a veure si agafant una mica d’oxigen poden superar el clima de crispació que ofega la nostra política... I es que sembla que les bondats de la muntanya no s’acabin mai... Fins i tot, quan el fred sembli que ens pugui congelar les idees, podem trobar en mig del gel unes caixes de whisky abandonades per una antiga expedició, com han trobat al pol sud. Segur que després d’un parell de gots: ni el fred, ni la crisis, ni el sobrepès són un problema.

Epifanía, el Contra-bandista 5 de febrero

Ayer, junto a la convocatoria para un botellón y el club de fans de El yoyás, encontré una iniciativa en Facebook donde se buscaba país en vista de lo que se nos viene encima. Me pregunté qué país podía satisfacer las necesidades de una población, como la española, sumida como está en el caos socioeconómico más importante desde hace décadas. Después de echar un vistazo en el atlas, que me regaló una tía mía cuando tenía 10 años, me sobrevino una gran desesperación. No había ningún país en el mundo que tuviera la enorme variedad paisajística de este país, quizás Nueva Zelanda, vamos, en las Antípodas, pero me daba pereza viajar tan lejos y además, leí en la enciclopedia que el plato típico de ese país era el Dragón de Comodo al ajillo, con lo que se me revolvió de tal manera el estómago que tuve que beberme tres frascos de Primperan. Entonces vi las luces de 60 watios de mi habitación y tuve una epifanía. La virgen del milagro inútil se presentó ante mi, vestida con traje de flamenca y armada con un trabuco, y me dijo con una solemnidad sólo comparable a la de un búho en plena cópula, que la cosa no estaba en cambiar de país, lo que había que hacer era cambiar este país. Cuando le fui a preguntar cuáles eran sus divinos designios para tal aventura, se desvaneció en un estallido luminoso, con el que se fundieron las tres bombillas alógenas que alumbraban mi habitación. A oscuras, con una sobredosis de jarabe antivomitivo, giré mi cabeza hacia la pantalla del ordenador y caí desmayado sobre el teclado. Me despertó mi pareja, alarmada al ver que no podía mirar su cuenta de correo electrónico porque mi cuerpo ocupaba todo el escritorio. Cuando le conté la experiencia que acababa de vivir, me miró con extrañeza y me recordó que en este país no habría una revolución aunque la pidiera Belén Esteban. Los españoles, continúo, sólo se revelarían al gobierno, si éste tuviera la osadía de luchar contra la fiesta nacional. Te refieres a los toros?, pregunté. No, me contestó, me refiero al botellón.

Inversions, editorial 5 de febrer.

Ahir la borsa espanyola va viure la seva baixada més gran des que Letman Brothers va fer fallida i va començar la crisi actual...Mentre a la resta de parquets europeus, els títols van caure un 3%, a Espanya, l’IBEX, l’índex de referència va baixar gairebé 6 punts.
Aquesta notícia econòmica coincidia amb la publicació del baròmetre, l’enquesta que mesura l’estat d’ànim i les inquietuds del país. Per primera vegada, Zapatero no és el lider més ben valorat. Si ara es fessin eleccions, el PP guanyaria la presidència.
Amb aquestes dues dades a la mà i sense ser analistes econòmics, us proposem una reflexió.
Creuen els inversors estrangers que Zapatero està en hores baixes i han retirat els seus capitals perquè creuen que el dèficit està lligat a la seva mala gestió? O pel contrari, l’economia espanyola era la gallina dels ous d’or i quan ha deixat de ser-ho ens han abandonat els capitals estrangers? Com diuen alguns experts, s’han acarnissat els inversors amb l’economia espanyola? Hem deixat de ser útils?

Editorial Iran, 4 de febrer

La guerra freda no va acabar amb la caiguda del mur del Berlín. La separació del món en dos bàndols (el capitalista i el socialista) va començar a desaparèixer amb la reunificació de les dues alemanyes i la Perestroika, l’avanç cap el capitalisme de l’URSS de Gorvachov. Però l’essència d’aquesta guerra freda segueix existint a hores d’ara. La divisió ja no és capitalisme versus socialisme, sinó món occidental versus món islàmic. Les proves de la dualitat són diverses: els atemptats de 11-S i l’11-M, la guerra de l’Irak, la de l’Agfanistan ...

Mahmud Ahmadineyad, president de l’Iran, va dir que es sotmetia a la disciplina de l’Agència Nuclear Mundial i acceptava enviar el seu urani a Rússia per garantir que no es manipula amb fins bèl·lics... Però l’endemà d’aquest anunci, hem sabut que l’Iran ha enviat un coet a l’espai amb éssers vius a dins. La comunitat internacional es va afanyar a dir que aquestes proves podrien ser l’evidència que estan fabricant la bomba nuclear... Ja hi tornem a ser! Qui diu la veritat? I, què hem de fer?

La comunitat internacional ha de ser intransigent i intervenir en la política d’un país, si aquest país pot posar en perill l’estabilitat mundial? O a l’inrevés, s’ha de respectar la sobirania de cada país encara que això ens posi en perill a tots?

Identidad, el Contra-bandista, 3 de febrero.

Ayer no vine a la emisora por apoyar a un gran antropólogo y mejor amigo durante la presentación de su tesis doctoral. Hacía mucho que no asistía a la defensa de una tesis. Desde mis tiempos de universitario pelota, en los que rascaba algunas décimas de la nota final aguantando las interminables disquisiciones de los doctores, no había sentido esa inferioridad tan alarmante que se puede sentir, y de hecho siento, ante los abismales conocimientos de tan magníficos prohombres. Sí, ayer lo vi claro, soy un ignorante. Estoy atado a mi ignorancia y, aunque no me ayuda demasiado para escribir estos resúmenes, tengo que reconocer que después de tantos años de convivencia le he cogido cariño.

Hay tanto por aprender… que no sabría por donde empezar. Por si fuera poco, no hay mayor mentira que aquella que dice que: el saber no ocupa lugar; sino de qué la nueva biblioteca se hubiera construido sobre la antigua Josa, con un piso de protección oficial de treinta metros cuadrados habría habido suficiente. Pero no… los abismos del saber son tan extensos… y yo tan limitado.

Menos mal, pensé al llegar a mi casa, que me queda la televisión y su zumbido constante, su aluvión de opiniones inconexas, su obscena capacidad de polemizar, de humillar, sólo para entretenernos. Desgraciadamente por culpa de esta manía mía que me hace estar atento de lo que dice la gente, no pude disfrutar de mi sesión diaria de telebasura, ya que de alguna forma había quedado contaminado por aquello que se había dicho en la universidad. Ese algo que hacer se traduce en un algo que ser, defendía mi amigo, cuando hablaba de la identidad. Con esa frase repitiéndose en mi cabeza pensé que: lo mejor que podía hacer, para ser aquello que siempre había soñado de mi mismo, era irme a dormir.

Temps de còlera, editorial 3 de febrer.

Ahir 2 de febrer era el dia de la marmota. Segur que recordeu aquesta efemèride per la cinta “Atrapado en el tiempo”. De la pel·lícula només ens quedava la repetició fins a cansar de “Buenos días es el dia de la marmota....” Doncs ara ja sabem què vol dir aquesta diada nordamericana: Agafen una marmota, la treuen del seu cau on estava hivernant i si l’animal veu la seva ombra, s’espanta i torna al cau; vol dir que encara queden 6 setmanes més de fred. Es veu que ahir la Marmota es va espantar. O sigui, fred fins al març. Els mitjans de comunicació diuen que el sistema funciona i que la marmota l’encerta. Nosaltres preferim les fórmules segures: trucar a la gent del servei de meteorologia i preguntar quina és la previsió, però si vosaltres sabeu de ritus o formes de saber quin temps farà, poseu-vos en contacte amb nosaltres.
Tal com està el panorama polític, amb desafecció a totes les capes socials o l’atur, amb 4 milions de persones sense feina...potser aquests dies només ens queda el temps per tenir algun tema de conversa que no generi conflictes.

Editorial Xarxes, 2 de febrer

El nombre d’usuaris de xarxes socials a Espanya s’ha doblat en els darrers temps però el percentatge d’abandonaments és de gairebé el 50%. O sigui, que com passa a d’altres aspectes de la vida, ens apuntem en massa a estar connectats amb d’altres persones però ens cansem de seguida i la meitat ho deixem.
Aquestes són les dades de The Cocktail Analysis, una agència d'investigació i consultoria estratègica especialitzada en les noves tecnologies que ha fet una enquesta a 1600 persones.
Trenquem aquesta dinàmica. Participeu a l’emissora municipal i els vostres comentaris i les vostres opinions formaran part del programa.
Ràdio Rubí té aquesta presència a la xarxa: al seu web radiorubi.fm; a través dels correus dels programes, el d’aquest lavidacontinua@ajrubi.es i amb grups i perfils de l’emissora al facebook amb més de 700 amics associats.
Així en l’edició 1-1-1-1 mil cent onze us demanem que feu servir aquestes formes d’interacció, que aprofiteu que podeu fer la vostra ràdio, participar i opinar de forma lliure i democràtica.

Salinger, el Contra-bandista, 1 de febrero

Me parece que, dentro de la enorme variedad humana, hay dos tipos de personas que representan formas antagónicas de entender la vida. Me refiero, por un lado, a aquellas personas que se venden como un producto, como una mercancía, sedientos de fama y reconocimiento, como si para ser lo que son necesitaran una campaña de marketing que enaltezca su narcisismo y, ya de paso, le reporte más beneficios económicos que una patente industrial. Estas personas, en mi opinión, son como cohetes de feria, es decir, ascienden rápido, explotan y desaparecen en la noche sin dejar rastro. Por otro lado, están aquellos seres anónimos, ocultos bajo una rutina de esfuerzo, cuya fama, cuando la tienen, es merecida, porque no se basa en slogans, ni estudios de mercado, sino en la admiración sincera de espíritus críticos.

Hoy comenzaba el programa recordándose la figura de Vicente Ferrer, a mi me gustaría que acabara recordando la de Salinger, quizás, el escritor norteamericano más influyente del siglo XX, fallecido el pasado viernes. De él se ha dicho que era un misántropo, que odiaba a la gente, que era una persona mezquina, retorcida y cruel. Lo único seguro, es que odiaba la industria literaria y sus candilejas, a la crítica y sus cantos de sirena, a los lectores obsesivos y sus vidas vacías. Por otro lado amaba a su familia, a sus amigos, entre los cuales se contaban las mejores joyas de la historia de la literatura. Salinger, como Holden Cautfield, su personaje más inmortal, sólo se preocupaba de encontrar un sentido, quizás desde su particular locura, a un mundo incontrolable y caótico, voraz y opresivo, del que, digan lo que digan, a veces es mejor huir. Descanse en paz.

Editorial Vicenç Ferrer, 1 de febrer

Avui un grup de persones, que es va organitzar a través el facebook, presenta la candidatura al Nobel de la Pau de la Fundació Vicenç Ferrer. Lògicament, a la fundació han rebut la notícia amb molta alegria. Tot i que Ferrer ha mort recentment i no podrà recollir el premi, en cas de rebre’l, la fundació està satisfeta que d’alguna manera es reconegui la tasca d’aquest valencià que va deixar-se bona part de la seva vida amb els INTOCABLES, la casta més pobre de la Índia.

Vicenç Ferrer podia haver estat Nobel molt abans. Va ser candidat al 2003 quan el va guanyar l’advocada iraniana Shirin EBadi i al 2005 quan el van guanyar de forma compartida l’agència de l’energia atòmica i Mohamed Al Baradei, el seu president. Amb alguns d’aquests antecedents sembla poc just que Ferrer no hagi tingut el consens necessari per guanyar el premi que reconeix la tasca solidària i pacifista d’una persona, institució o acció. Sí l’han tingut expolítics com Al Gore per lluitar contra el canvi climàtic; polítics que no van aconseguir arribar a cap solució però que la van buscar com ara Arafat, Simon Peres i Isaac Rabin i, ja ho sabeu, fins i tot un president en actiu per allò que se suposa que farà.

Arribats a aquest punt ja tenim clar que els premis reconeixen la tasca d’algú que mereix ser reconegut, però deixen pel camí moltes altres accions i persones que també ho mereixen. Mai és tard si es tracta de restituir una situació injusta. De fet Vicenç Ferrer no va fer la seva tasca per ser reconegut i famós. Mai va voler sortir als mitjans. Va viure i morir amb tota la discreció que li va permetre ser un dels homes més admirats a occident i estimats a orient. I aviat l'hospital de la comarca portarà el seu nom.